Oh

decisió presa

2010-11-08T15:58:00.002+01:00

ja fa uns mesos que vaig publicar la darrera entrada al blog. La veritat sigui dita: no estic gaire productiva, darrerament, però en cap àrea de la meva vida. M'he pres uns mesos de reflexió. En realitat no calien, podia haver marxat al dia següent i ara ja ho tindria tot muntat, però no va ser així. I he anat buscant excuses per quedarme: un curs d'això, un d'allò, un seminari... i ara, ja està, buit, res... i llavors les opcions estàn claríssimes i sembla que no hi hagi res més obvi a la vida. Penses que no cal prendre la decisió de tant obvi que és. Però això ets tu prenent-la. I de sobte, la família i els "amics" es comencen a buscar excuses perquè et quedis, i qui menys t'havies imaginat ve i et fa plantejar-te coses que tu ja tenies resoltes, perquè ell pensa que no, perquè no hi era, perquè va triar absentar-se... i llavors t'indignes i penses que se'n vagi a la merda, que és la teva vida. Però no li dius. I al cap d'una estona potser l'entens, però ara sí, ho tens més clar que mai: via fora! que hi molt per fer i molt per viure!

down the r road

2010-09-04T01:26:00.002+02:00

ara ja fa un temps em va colpir Revolutionary Road, i no me'n recordava fins que ho he llegit fa uns minuts. Volia escriure un post sobre com, quan t'equivoques, la vida et torna a col·locar a la casella de sortid d'on et vas equivocar perquè ho tornis a fer "bé". I, saps què? que quan això et passa tens moooooolta sort... i t'hi has de dedicar :)
Si la vida et fa descansar, fes-ho... potser és aqui on has d'estar per tornar a veure la llum.

reprendre la vida...

2010-05-04T10:04:00.007+02:00

a vegades la vida t'atura.
Veus que t'obliga a parar i replantejar-te tot un seguit de coses en què cada dia pensaves, però en arribar al final del dia t'adonaves que no havies resolt res
i seguies... ara no, la vida m'obliga a aparcar, fer un stop, baixar del cotxe
i respirar. I el més curiós és que quan això et passa, et costa tornar a respirar,
et cota tornar a adonar-te de qui ets i què vols... i aleshores sopes a casa del teu germà i descobreixes que té una foto teva. No és una foto qualsevol, és de quan eres petita, tenies tres anys, els rínxols per civilitzar i tota la llum del món a la cara, resplendent a sobre d'un tricicle... i recordes les sensacions dels records d'aquells temps, i et preguntes què ha passat amb aquell ésser ple d'alegria
que vivia cada instant en ell mateix.

Això és el que em pregunto... on vaig deixar de ser jo, aquella persona plena d'il·lusions i d'idees,
i com puc reprendre la meva vida.

les bones intencions

2009-10-30T18:04:00.003+01:00

see more dog and puppy pictures

el dia abans

2009-06-19T18:08:00.001+02:00

demà és un gran dia. Ho ha de ser, vull que ho sigui... fa temps que em preparo perquè ho sigui i, en canvi...

el pitjor que em pot passar

2009-06-17T02:33:00.001+02:00

trober-te a faltar quan et tinc al costat

requiem por una amistad

2009-04-27T19:13:00.000+02:00

trampes

2009-02-06T19:14:00.009+01:00

La vida ens posa trampes.
És la meva teoria.
Si voleu també els hi podem dir proves... però jo les veig com trampes: no te les esperes, no saps per on vénen... i, en canvi, les reconeixes quan t'hi trobes. A més: et posen a prova, "testegen" (ara que s'ha posat tant de moda fer servir paraules tècniques) la teva capacitat, les teves habilitats adquirides recentment... vaja, que de tant la vida et posa exàmens, i depèn de si has estudiat la nit abans o t'ho has anat currant durant al curs. Com quan estudiaves, vaja. Només que els exàmens sempre són sorpresa, i no hi ha mai recuperació: ni setembre ni res!

Aquests examens solen ser poc convencionals: algú et fa una pregunta inesperada i si la saps puges un nivell. Un altre et ve amb un problema a la feina i si li resols: següent nivell, ets "el/la" de confiança del cap. Una amiga et ve amb un embolic mental que n'hi ha per psicoteràpia durant 10 anys i "pas!" n'hi dius quatre de fresques i li estalvies temps i diners que invertireu en el proper "viatge de nenes" al Carib/Madrid/París/Berlín/Coppenhaguen/ompliu el buit amb el què us agradi.

A mi em passa una cosa curiosa: que quan em posen a prova acabo decebent deliberadament. És a dir: que si no m'avisen que hi havia examen, em molesta, m'enfado i el suspenc perquè no m'agrada que em sorprenguin. "Excuses de mal pagador" direu. I, potser, teniu raó. Però és que us ho explico perquè és un problema: avui n'he tingut dos, i em sembla que he suspès...

revolució... amb r minúscula

2009-01-25T09:39:00.004+01:00

ahir vaig anar a veure una pel·lícula que em va sobtar. Vaig sortir del cinema encara colpida. I avui, al matí següent, encara ho estic.

Revolutionary Road. Em va sobtar perquè la vaig entendre, perquè vaig veure descrit el què sento cada dia, el que m'empeny finalment a llevar-me als matins.
I em va sobtar per la interpretació dels dos actors, molt convincent, per la precisió i cura del vestuari i el mobiliari... per la manera com descriu com ens sentim atrapats en les nostres vides i ens escudem en petites il·lusions, ens conformem amb el nostre destí i renunciem a canviar el món, perquè ens diem a nosaltres mateixos que això és el màxim a què podem aspirar, que no érem tan especials com ens pensàvem, que al cap i a la fi estem bé així i si, canviem, potser perdrem tot el que ja tenim...

El personatge més lúcid, a més, és també "el boig". L'únic que diu la veritat, descarnada, és el boig, el que cal tancar al manicomni perquè no molesti als respectables ciutadans de les afores. Perquè ho fa. La veritat ofèn... perquè de tant crua i tant veritat ens fa mal. Ens traïm a nosaltres mateixos cada dia, però és clar: no ens agrada que ens ho recordin.

Em va colpir el retrat de Sam Mendes dels "suburbia" americans, com ja ho havia fet a "American Beauty", però aquesta vegada d'una manera més crua.

És una radiografia de les aspiracions i les decepcions a què ens hem d'enfrontar. I de les opcions que tenim. Una pista: a la pel·lícula la millor opció és la que no arriben a culminar.

any 9 vida nova

2009-01-07T18:01:00.002+01:00

Per circumstàncies diverses i variades m'he trobat amb què no tinc amigues.
Totes m'han fallat i en un moment important m'he trobat sola. Això m'ha fet reflexionar en la volubilitat de les relaciosn, fins i tot les que donem per més segures.
I en com la vida et separa, com tries el teu camí i no pots evitar no seguir-lo, perquè és pitjor.

avui

2008-12-12T14:34:00.001+01:00

és un dia més, és un dia assoleiat, és un dia.. com un altre.. si no fos...
perquè tot és igual però diferent de nou.

uf! - va dir ella

2008-12-01T18:14:00.002+01:00

Em sento una mica més gran, una mica més lliure i una mica més lleugera.
Com si les coses, ara qeu van malament a tot arreu, haguessin d'anar millor.
:)
Com si tot tingués remei.

Dos destins a les meves mans

2007-11-09T14:04:00.000+01:00

Ella ha fet el què em tocava fer a mi. I els destins ens han canviat. A ella li toca el meu, que no li agrada, i a mi el seu, que no m’omple. I no sabem com. És un cop d’aquells del destí. Ara ella està abocada a una vida errant, solitària i lliure pel món, quan el que vol és una feina estable i un sou suportable per seguir vivint allà on viu, veient a qui veu i allunyar-se gaire de la família. Jo estic abocada a aquest destí, que ensumo horrible per limitat, petit i burgès, per estable, per poc emocionant, per estar fet de petites emocions, petits grans moments entreteixits amb els fils de l’amor, l’odi, el costum i les petites misèries de cada dia.

I a ella li anirà molt bé el seu destí, i a mi el meu, no em malentengueu. Però s’han creuat, i el què a mi em tocava, i jo volia, és el seu, i el que a ella li tocava, i vol, és el meu. I ara, com desfem l’entortolligat? Com desfem el nus de la vida que ens ha dut a viure així?

Ella ha estat valenta per plantar-se, que és el que hauria d’haver fet jo. Ho seré jo, per seguir, que és el que hauria d’haver fet ella?

I més important: val la pena?

dia minúscul

2007-11-08T11:13:00.000+01:00

quan escrius en minúscules embla que tot tingui menys importància, que sigui més suau, que t'ho diguin amb una veu dolça i ben modulada.

s'entén per vides minúscules les petites, les senzilles, les que no passen a les grans pàgines de la història, sino que es queden entre línies, se sobreentenen, es pressuposen.

accions minúscules? les quotidianes, les automàtiques, les que no tenen rellevància.

hi persones minúscules? qui són?

i

hi ha minúscules majúscules?

el meu camí

2007-11-07T17:40:00.000+01:00

no sé quin és-.

Tots hem de trobar el nostre camí, i blablabla... però quan no tens ni idea de quin és, i de cap a on has d'anar, a vegades costa una mica. Normalment sempre et diuen que t'has de relaxar, deixar-te anar, i sentir la vida, no deixar que et passi per sobre sinó mossegar-la, assaborir-la, mastegar-la, empassar-te-la, escupir-la, vomitar-la o digerir-la i cagar-la.

però encara no tinc clar què haig de fer.

Necessito consell

2007-11-06T17:58:00.001+01:00

Aquesta setmana serà clau. No puc més. Fa més de dos anys que a la feina no hi estic bé, i ahir, en tornar després del llarg pont, vaig començar a enviar cv’s directament a totes les webs de cerca de feina que se’m van ocórrer.
Sóc conscient que això no s’ha de fer mai, i menys a al feina, i que, a sobre, dir-ho públicament com estic fent ara és encara pitjor. El cas és que també sóc conscient que els meus darrers dos anys han estat un calvari. El meu psicòleg em deia que certes coses eren denunciables com a mobbing, però no ho vaig fer, no ho creia honest.
Ara me’n penedeixo una mica.

Però el cas és que la situació ha arribat a situacions tant ridícules com la d’avui: la “noia” que treballa a recepció ha trucat dient que jo entrava per la porta quan així ho he fet després de la pausa matinal. Després, en arribar a la meva taula, res. Ni una paraula, fins que al cap d’una estona la meva cap m’envia un email. I així...

2007-11-05T13:15:00.001+01:00

Les coses s’han de fer ben fetes, sinó no cal fer-les

Trobo a faltar
Una disculpa
Un somriure
Una llàgrima
Un article al diari

Perquè algú va morir i només ho sé jo. I era un home, íntegre i molt, molt senzill. I que deia les coses tal com eren, les veritats tal com li venien i li semblaven. I ja no hi és, i el món ha perdut algú que encara deia el què veia, i no el que els altres volen que vegi. Se’m fa estrany. I jo he perdut una veu de la consciència, de les arrels, de ”nena, tu si que estàs maca, així ben gordeta, i no esquifida com la teva cosina” quan la meva cosina tenia el que anomenava “petits desordres alimentaris” i jo no em volia veure en cap mirall perquè n’ocupava massa superfície, o això em semblava.

Perdre una veu clara, senzilla i honesta avui és molt trist. Però tenir l’oportunitat d’acomiadar-te’n, de plorar la seva absència i de recordar els bons moments que et va fer passar, que hi vas compartir i, sobretot, tot el que et va arribar a ensenyar.

Perquè l’important de tot plegat és que, si aquesta persona ha deixat una mica d’ella mateixa en tu, no morirà mai.

Ja en fa 15 dies, del funeral del tiet, i encara me'n recordo. El millor és qe em va obrir una porta tancada durant molt de temps. Ell era un home d'obrir portes, de buscar solucions, de ser feliç i honest.

enough!

2007-11-03T14:05:00.000+01:00

a vegades hi ah un dia en que te n'atipes i ho engegues tot a rodar, a pastar fang, a prendre l'aire, a fotre el camp... i no sé si deu ser l'edat, però darrerament en tinc bastants, d'aquests.

no et reconec

2007-09-02T23:59:00.000+02:00

llegeixo el què havies escrit feia temps, i no et reconec. És pitjor: ni tan sols recordo que ho escrivissis.
I, és clar, si la nostra relació fos diferent no m'importaria, però essent jo part important de tu, crec que alguna cosa hauria de recorda. Deixant a banda la neurodegeneració, crec que hi ha una ració importatn d'autoindulgència, i una altra d'autoengany... i que a vegades tornar a llegir segons què encara et pica.

Finalment, avui he descobert com moderar els comentaris del blog i, creieu-me, ha estat una experiència gairebé mística. He entès moltes coses qeu habvien quedat "en espera".

Bona "rentrée" a tothom i totdon.

lend me your soul

2007-08-31T11:26:00.000+02:00

Lend me your eyes

so I can see

the world through them.

Lend me your legs

so I can run faster

further.

Lend me your arms

so I can hold harder

life, people, myself

You.

Lend me your dick

so I can know

how is it to love me

from right there.

Lend me your heart

so I can feel through it

and not be hurt.

Lend me your soul

so I can feel

what is it like

to be you,

to be the other.

Let me be you

just for a while

just for ...a day?

because I need

to get out

of me

and feel

deep inside

far away...

feel it like you.

Se'm va ocórrer estant a Nova York. Feia molt de temps que no em passava, haver de para de ballar enmig d'una festa perquè necessitava escriure, i amb la forma plena. És tant bo quan passa això. A vosaltres també us passa?

ha!

2007-08-02T15:12:00.001+02:00

$4125.00

Mingle² - Free Online Dating

2007-08-01T15:08:00.000+02:00

Hi ha una fulla que ha decidit caure de l'arbre. Ja s’havia posat tota marró i seca. Era el moment,
Però la nostra fulla no és només una fulla d’un plataner qualsevol de les Rambles barcelonines.
La nostra fulla és molt més. Per començar: és una fulla molt creativa, amb moltíssima imaginació. I creu que no l’han deixada realitzar els seus somnis. És una fulla emprenedora i amb molta empenta. Porta temps pensant-t’hi, però ja ha decidit que avui és el seu dia.
Així és que la fulla s’ha passat la nit acomiadant-se de les veïnes, inclinant-se suaument a un costat i a l’altre i finalment avui, a les deu del matí, ha aprofitat un lleuger cop de brisa per desfer-se del darrer lligam que li quedava i ha volat, lleugera i hàbil, fins arribar a terra, després de fer la més moguda i graciosa de les danses de caiguda, amb un triple mortal atirabuixonat impossible d’imitar.
I s’ha fos i confós amb la pila de fulles seques que un eficient assalariat dels serveis públics provava de mantenir juntes fins que el seu company de la “màquina succionadora”... de brutícia! Passés i acabés amb totes les fulles.

bad go girls go...

2007-07-17T17:45:00.000+02:00

everywhere! ;)
és una vella frase de Mae West que recordes sempre que et sents engabiada, atrapada, presa de la rutina i sense escapatòria. També és quan tendeixes a comprar sense sentit, només per calmar l'angoixa de l'essència. I quan mires viatges compulsivament.
Fins que un dia ho fas: compres el bitllet, i et sents bé, et sents fantàstica, encara que només puguis menjar llenties des d'ara fins Nadal. La dieta t'anirà bé... i el viatge també. T'agrada volar. Et poses neguitosa, i abans et pensaves que era perquè et feia por, però no és veritat: són els nervis de l'anticipació, com quan ets petit i la nit de reis no pots dormir pensant en si tindràs regals o no l'endemà.
I adores conèixer gent nova i diferent. Quants més colors millor. Quant més accents millor. Quantes més opinions millor. Et sembla estrany, però quan més coses tens per processar millor i més ràpid ho fas. I t'adones que vols una altra feina, i una altra vida. I mentre ja no saps què fer després de donar tres voltes al seient de l'avió sense poder dormir ho veus clar: buscaràs algú amb qui puguis intercanviar la vida. Et sembla que el més pràctic serà una noia, perquè ara et fa molt de pal acostumar-te a un altre gènere, de la teva edat - més o menys- però t'adones que això és uan tonteria: l'edat no hi té res a veure. Vols que no tingui fills ni cap compormís fixe amb ningú, vols poder volar... i des obte, a mesura que vas fent la llista mental, t'adones que la tea vida no et desagrada tant... que potser només t'has equivocatd e país en néixer, però això no és un gran error: el pots solucionar molt fàcilment.

Arribes a l'aeroport i vas a buscar la maleta.
La veus, ja arriba. Vas per agafar-la i una altra mà fa el mateix. Aixeques la mirada i allà la tens: és ella. És el teu intercanvi. Hi ha un moment de confusió i silenci enmig del trasbals aeroportuari. I el que eren unes vacanecs de 10 dies en una ciutat estrangera es converteix de sobte en una tornada a casa i una pila d'assumptes per resoldre abans de tornar a la feina l'endemà.

Preocuparse

2007-07-06T14:53:00.000+02:00

Hay cosas que te preocupan. No deberían, pero lo hacen. Y por eso hoy estás más triste que ayer, aunque el día empezara bien y todos los augurios fueran buenos. Y te das cuenta de que hay cosas en tu vida que aun no funcionan, que no están arregladas, y que por mucho que quieras evitarlo, o el tiempo haya pasado, cuando vuelven siguen doliendo. No son amores, no, son cosas peores. Son traiciones de cuando creciste, son el río de sentimientos que llevas dentro y cuyo murmullo ahogas para poder levantarte e irte a trabajar cada día. Sí, porque no podrías levantantarte si no lo hicieras. Pero de vez en cuando la bestia vuelve a despertarse, cuando menos lo esperabas, cuando ya creía que la habías matado de aburrimiento. Y el trabajo es tuyo para dormirla de nuevo. Le cantas nanas, le das papillas de fruta y chupachups de fresa. Y al final se vuelve a dormir. Hasta la próxima.

Un sueño no realizado es una renuncia a ti mismo.

I’d go the whole wide world just to find [him].

The curious inicdent of the dog in the night-time de Mark Haddon

The red lines

2007-06-29T15:10:00.001+02:00

The red lines

Hey cutie
Don’t think I’m over
The game
I just stepped away
For a while
For you were there
Waiting for me
All quiet
All you

I said hello
You said come here
There was a smile
A big one
And all was clear
You came here
To say hello

Hey cutie
Don’t think I’m over
I just stepped away
While you stepped aside

I came to say hello

It threw me for miles

Back with you
Wherever it is you’re from

There is a place where only you alone go

pots i olles

2007-06-25T15:18:00.000+02:00

és curiós com ens habituem a certs objectes quotidians. També és curiós com, quan ens priven d'aquests objectes, per X raons, ens les arreglem ràpid trobant noves possibilitats a objectes antics que abans no fèiem servir, o que havíem oblidat al fons de l'armari.

A vegades, una bona neteja és la millor solució per a tornar a començar.

Amb la gent també.

Humans

2007-06-22T13:38:00.000+02:00

Som tan fàcils!
Treballar en una empresa mitjanament gran et dóna un cert privilegi: el de poder observar les interaccions humanes en un context “professional”.
Avui n’he observat una de molt curiosa: dona, uns 45 anys, dos fills, casada,. Ahir es va ahver de demanar el dia lliure perquè els nens ja havíen acabat el cole però fins avui no començaven la propera activitat. Ha estat tot el dia atabalada amunt i avall perquè li aprovessin propostes de publicitat per al setembre. Al final ho ha aconseguit – quan has de perseguir certs caps l’únic vàlid és la insistència – i ha arribat a la nostra zona de treball amb: una cara radiant per primera vegada al dí i un gest de “bien!” amb empenta i entusiasme.

Estona de pausa i feina burocràtica davant l’ordinador. La cap d’un altre departament de sobte surt del seu despatx a la zona de treball comú i pregunta “alguna viciosa?” eufemisme –ho sé, ocurrent, tant ocurrent... la ironia em vessa pels costats de la veu, ho noteu, oi?- i és ella, la triomfadora del dia qeu s’ofereix, entusiasta, per baixar a fumar a la porta.

Deu minuts després. Quan tornen, la cap té una expressió satisfeta i orgullosa. Tots sabem que és una mala pècora. O potser només ho sé jo? El cas es que té un aspecte estranyament “lluent”, que abans de fumar no tenia. L’altra, en canvi, que ha baixat entusiasmada i feliç perquè finalment el cpa li ha aprovat un pressupost per al setembre tenia, de nou, un semblant gris i apagat, una mirada perduda, i anava murmurant, com el qui imagina situacions ficiticies en què ha de defensar el seu honor, els seus principis… o aplicar el nout ruc per passar de pantalla.

Som humans. No ho podem evitar: el que veu l’excés en l’alegria aliena sempre provarà d’esbrinar-ne la causa i acabar amb ella. Tots som manipuladors algun moment o altre. Tots som manipulats, algun moment o altre.

És una qüestió de moments. Qui manipula qui?

tinc una idea

2007-06-19T20:45:00.000+02:00

ho sé: estic de sort!!!! La setmana passada em van regalar una cançó, i aquets matí m'han regalat una idea. Sí, me l'han regalada perquè no és meva, és d'una altra persona. Però me l'ha donada perquè l'aprofiti i il'n tregui profit. Ho penso fer. Ell no llegirà això, però sap que l'aprofitaré.

Diumenge em vaig treure un pes de sobre. Un de molt gros. I aquesta setmana estic molt feliç.

:D

love today

2007-06-12T20:31:00.000+02:00

ja tinc 30 anys. No fa gaire, tot just 3 dies. Però a mi el 3 m'agrada molt. És un bon moment per fer balanç. Em pensava que seria un moment horrible, que res de la vida no em satisfaria, i resulta que com que ja fa molt de temps que tinc assumida la insatisfacció, ems ento estranyament lleugera. Estranayment lliure.
Fa un parell de dies em van explicar una expressió anglesa dient-me això:

"You know, not realising that you were fumbling around looking for something or really missing something or not having a real purpose until that thing turns up in front of you and finally makes you see.
Bam! Just like that.
Well, in theory anyway!!!"

i és el què em passa aquests dies.

Qui endevina l'expressió? ;)

(pista: són dues paraules)

My song

2007-06-08T11:23:00.000+02:00

I have a song. Nobody knows it. But I do have a song. It’s a secret one. It’s not finished yet. It hasn’t even been recorded. It’s not yet played by everybody who has to play and sing the song.

But it’s my song. I would have never thought having a song could be so exciting. I never thought I would have a song.

But it’s my song. Because I decided it would. It was not written for me, it’s for another girl. She doesn’t know now it’s mine. But it is. It won’t be again. It will disappear. But at least, once, I had a song. And it was mine. You did not know. She didn’t, either. But I do. A song is like the smoke, is yours as long as it is inside you.

Afterwards, it belongs to everybody: the air, the birds, the dogs, the cars, the city…

recuperat

2007-06-05T23:49:00.000+02:00

feia temps que no accedia al meu compte. No podia. No podia escriure i publicar. I tenia tantes coses a dir! I avui que puc ja no sé per on començar! Ja hi tornem a ser!

Avui m'han regalat una cançó. M'han alegrat el dia. Potser massa i tot.
Your song, my song, everybody's song... a vegades massa d'alguna cosa t'acaba atipant, no?

;)

Acaba de passar

2007-01-31T12:27:00.000+01:00

un home. Completament nu. Al mig de les Rambles. I aquí ningú no s'ha immutat. Portava mitjons i vambes.I no semblava que anés nu perquè duia gairebé tot el cos tatuat. Però hi anava. I era evident si el miraves de front. MOLT evident. Llargament evident. Els turistes li feien fotos - no n'hi havia que s'atrevissin a fer-se fotos AMB ell.
I aquí ningú ha dit res. Ningú l'ha vist. Jo sí. I m'he girat amnb la cara encesa epr explicar-los-ho. Però he vist cares apagades. Plenes d'egoísme, d'altruísme i de vida quotidiana. I he pensat que aquell home, que s'esforça tant a fer d'un dimecres normal un dia extraordinari, no es mereixia el despreci, comentaris sucosos i avorrits d'aquesta colla d'artistes frustrats i egos inflats.
I no he dit res. M'he quedat l'emoció de veure un home nu al mig del carrer per mi sola.

Don't sell yourself short

2007-01-30T18:24:00.000+01:00

- it's a misuse of humility and modesty.

nit de ciutat

2007-01-02T00:45:00.000+01:00

m'agrada caminar de nit pels carrers de Barcelona.
No hi ha ningú, i l'absència d'altres persones fa que senti la ciutat més meva. Els carrers em pertanyen. Les faroles, la llum groguenca que contrasta amb la blanca de la lluna. El vent fred del -cada vegada més suau- hivern mediterrani. La meva ciutat és més meva i, aleshores, en aquests moments de quietud, faig les paus amb mi, i amb le món, i em reconcilio amb la vida, i la cara freda em torna l'optimisme dels dies regats amb la llum del sol, i penso que passi el que passi tot serà possible, perquè sempre hi haurà algú com jo, en qualsevol ciutat del món, que de nit i sense gent al carrer, surti a fer una volta per sentir-se segur, aclarir les idees i defugir fantasmes. Ja ho sabeu, no surtiu: A la nit els carrers són meus...
;)

lunes de nuevo

2006-12-12T22:40:00.000+01:00

alba de invierno
frio afuera
calor adentro.
Te vas,
y empiezas a empaquetar.
Pero yo no te dejo. Sabes que no te voy a dejar.
Sabes que te voy a convenecer. Sabemos que vamos a sudar.

Pero consigue terminar.Consigues cerrar la maleta.
Y el adiós de duremevela
me sabe a rápido
a hola postrero
a un te quiero silenciado
por miedo al rechazo.

Y no sé sin quiero verte
no sé quiero quererte
no sé si tengo miedo.

Pero sé que el día se levantó frio
y tú lo calentaste.
Sé que el sol salio
porque tu lo llamaste
y acudió a allanar el camino
de la huida forzosa,
del amante a la caza
de un vuelo desesperado
retardado postergado por amor
realizado por dinero

aquí estem

2006-12-08T21:27:00.000+01:00

asseguts l'un al costat de l'altre, consultant correus, mirant de comprar les entrades del cinema i esperant de trobar les claus de casa en algun moment o altre de la nit i, sobretot, abans d'haver d'anar a dormir.
Les persones canvien molt segons la situació.
Tant de bo em pogués veure pel forat del pany, encara que fos només un moment, per saber quant.
Encara hi ha coses i, sobretot, persones, que continuen al meu cap. Endins, ben endins...

Estiu o hivern?

2006-11-22T09:56:00.000+01:00

A ella li agraden els estius. La calor intensa, la sensualitat d’una pell suau hidratada per l’humitat de l’ambient, les tardes tòrrides seguides de nits inquietes plenes de ball i de riure, de sexe de matinada i esmorzars a la vora del mar… li agrada dur vestits lleugers i sentir com una brisa – no gaire fresca, que ella ja ho és prou- li acaricia l’entrecuix d’esquitllada, com un sifosnofos que mai ningú podrà provar…

A ell li agraden els hiverns. La sensació vigoritzant d’un matí gelat, blanc, blau i fred a les muntanyes. L’olor del cafè a la caseta de fusta de la muntanya, el cruixir de la fusta i el soroll de l’estufa que es posa en marxa abans que el mateix dia. Els raigs de sol i la llum blanca, tot suau, fresc, net.

Ell viu sis mesos a l’hemisferi nord, provant l’hivern d’aquí i d’allà, i sis mesos a l’hemisferi sud, en l’única ciutat límit prou “europea” per agradar-li i prou americana per contenir el caos que li agrada. Ben a prop del pol, ben a prop de la natura àrida, neta d’humans i de calor…

Ella viu a l’hemisferi nord, tot l’any. Prova de viatjar prou per arribar al sud, però de moment no se’n surt gaire. Ell li ha dit que no es preocupi, que l’ajuda, que confia en ella, que segur que se’n sortirà, que perquè no s’anima a dur la vida que duu ell…
Ella ho veu clar: és el que en realitat sempre li ha agradat. El que més desitja a la vida: viatjar. Viure aquí i allà mentre treballa i en algun punt del món li ingressen diners mensualment. No gaires, només els necessaris per viure còmodament, bé, però sense ser rica, que l’abundància continuada vicia i crea monstres, com la raó en temps de Goya. Ha estat lluitant per aconseguir-ho i, finalment, ha trobat una empresa que li permet treballar des d’arreu del món. Només necessita complir els plaços de lliurament, sempre d’acord amb l’horari nocturn de Reykjavik, cada dia 1 i 15 de mes. Ja té l’ordinador i el telèfon per satèl•lit.

Ara ja només té un problema. No sap com dir-li a ELL que, el que més desitja al món, és viure en un estiu permanent, de samarretes i tirants, sense saber què és una abric ni la diferència entre bufanda i fulard, jersei o pullòver... potser li dirà primer que amb la primavera ja es conforma. A veure si cola.

tornar a Paris

2006-11-17T21:38:00.000+01:00

és encara millor!!! estio nerviosssima, i no és per la ciutat. Tinc ganes de veure'l, però també que tots els meus amics el vegin. Les coordenades espai/temps sçón capricioses

com el vas conèixer?

2006-11-12T22:38:00.000+01:00

paris, toujours

2006-11-08T18:48:00.000+01:00

feia 8 anys que no hi era. I la ciutat de la llum m'ha tornat a enlluernar. El millor, ha estat que no només la ciutat ha canviat i evolucionat (el Marais ja és una zona fantàstica, no només increïblement cool i "underground" -diguem'ho així, per qüestió de politesse).

La Tour Eiffel la nuit també va ser una freda i agradable sorpresa, i el fet de ser en una ciutat realment internacional durant uns dies m'ha tornat a fer enyorar altres moments d'activitat, proximitat i "sparkling life".

També m'he descobert a mi mateixa, altra vegada.
Darrerament ho faig sovint, és veritat. També ho és que, darrerament,hi ha moltes persones que em descobreixen, i això em fa sentir millor, ves per on.

no ins.

2006-10-04T14:18:00.000+02:00

a vegades no tens el moment, la força, la concentració....
i és veritat que la inspiració t'ha de trobar treballant, estimat Pablo, però si ho estàs fent en una altra cosa després és difícil aturar-te un moment i tornar al què realment t'importa, al què t'inspira... especialment quan la teva vida quotidiana no ho fa.

A vegades, però, només cal que tu sorprenguis, canvïis de rumb per uns instants, i deixis a tothom amb el peu canviat, sense opcions a porta... a vegdaes ho necessites, perquè la vida t'avorreix. I no hi ha res més horirble que avorrirse... sobretot quan la vida pot ser tant divertida!

helloday!

2006-09-05T17:16:00.000+02:00

ahir era, oficialment extra-oficial, és a dir, popularment, el helloday.

O sigui: el dia en que, com que tothom arriba de les vacances, tothom es passa el dia dient-se hola, saludant, abraçant-se, petonejant-se i un llarg etcètera de demostracions d'afecte entre persones que, la resta de l'any, es dediquen a clavar-se punyals i altres variants d'arma blanca, preferentment per l'esquena. Però és ben curiós com el "helloday" els reconcilia tots, morenos i guapos com tornen de les vacances i, per un dia, et penses que aquest any tot serà diferent, tú que has pringat més del necessari perquè pensaves que així la recompensa arribaria abans, que tornar abans t'estalviaria un munt de maldecaps, problemes i depressions post-part...perdó, post-vacacionals et trobes, durant el helloday, en la postura més idiota de totes.

I és que no hi ha com les tradicions contemporànies per fer sentir un ésser humà normal i corrent el més inútil dels mortals.
Avui ha estat un altre dia- per sort

premonició

2006-08-29T14:36:00.000+02:00

quan tothom sap alguna cosa, i tu no, i saps que ho saben,i ells ho saben i saben que tu no ho saps... és fatal quan t'avorreixes, oi?

world's shortest personality test

2006-08-28T15:54:00.000+02:00

Your Personality Profile

You are sexy, powerful, and bold.
You're full of passion and energy...
Sometimes this passion has a dark side.

You feel most alive when you're seducing someone.
You never fail to get someone's attention.
Quick minded, you're also quick to lose your temper!

The World's Shortest Personality Test

empty

2006-08-23T14:58:00.000+02:00

o buida
contrari de plena
sinònim d'espai lliure
vide,
vacía...

sense res més per donar
per oferir.
A vegades una mica de repòs ajuda a omplir
d'idees
il·lusions
esperances
metes
una vida.

forat

2006-07-27T14:13:00.000+02:00

quan ja no és dubte
és certesa
sempre hi ha un forat que s'obre
i un altre que es tanca.
És com obrir i tancar portes
però a dins, al teu cos
molt endins.
Mai saps quin forat s'obre
ni si et farà més mal
en obrir-se que en tancar-se.
Només saps el que sents.

silenci

2006-07-23T13:12:00.000+02:00

no és que no tinguem res a dir-nos,
és que som massa lluny.
No és que ens agradi el silenci,
és que no ens sentim.
No és que no vulgui dir res,
és que no sé per on començar.

bi

2006-07-20T00:39:00.000+02:00

lingüisme

plans

2006-07-14T20:12:00.000+02:00

fer molts plans està bé
tenir-los també.

Però poder complir-los
tranquil·lament
sense presses
ni pors
sense pressions
ni dolors
sense angoixes
i amb goig.

Plans
de vida
de nit
de mesos
de pis
de viatges
d'estudis
de carreteres
...
plans planers
és el que vull.

Són els meus.

(re)encuentro en NZ

2006-06-16T22:07:00.000+02:00

encuentro un encuentro
y me desencuentro contigo
porque estás lejos
and I dream you come to me
and I dream you are here
but you are not
and the sun comes
et tu m'écris
et je te rêve encore
et je pense à toi
en pensant à moi
et j'aime bien l'idée
de te retrouver
en faisant le canoë
i penso que vindràs
perquè ets tu
el meu príncep blau
em recolliràs
i marxarem
tant contents
a la fi del món
i tot content
em diràs:
ti voglio tanto bene, cara mia
i et miraré
i em fondré en els teus ulls
i m'adonaré que ha passat el dia
i ha arribat la nit
i amb els ulls desperts
i el cos àgil et portaré al llit
i el farem immens.

Sunday I'm in lOve!

2006-05-24T17:19:00.000+02:00

"I went to the woods because I wished to live deliberately, to front only the essential facts of life, and see if I could not learn what it had to teach, and not when I came to die, discover that I had not lived. I wanted to live deep and suck out all the marrow of life, to drive life into a corner and reduce it to its lowest terms, to know it by experience and be able to give a true account in my next excursion" (Henry David Thoreau)

Sunday will come.

un toque!

2006-05-23T18:21:00.000+02:00

a vegades no saps quina imatge transmets fins que t'ho diuen. De sobte, algú que et coneix poc, o un bon amic, et sorprenen amb la veritat als morros. I t'adones que la necessitaves, que de tant explica-te històries i contes per no dormir te n'has cabat creient els personatges, i necessites un cop de puny, una galleda d'aigua freda, una paret de vidre, un camió que et passi per sobre i et deixi com els dibuixos animats, un piano que et caigui des de l'atic, un canó que t'esclati a l'inrevés... un bon amic.

EXCUSES

2006-05-22T18:30:00.000+02:00

se'n va a dinar amb dos amics. No hi havia d'anar, avui, no estava programat a l'agenda, però s'ha deixat convèncer fàcilment. A l'amiga l'acomiaden, fins l'any que ve, perquè torna al seu país, la seva terra... es nota que no en té ganes. L'amic escolta. Al final del dinar acabaran discutint, i ella posant'hi pau, com sempre. En el fons enveja la confiança que es tenen els altres dos per enfadar-se i desenfadar-se. A ella no li surt mai, sempre necessita posar pau, quedar bé, tenir la sensació que és agradable amb els altres, encara que per a ella resulti desagradable ser-ho. I es posa a pensar en quines són les excuses que ha de dir-se a sí mateixa per no ser ella mateixa, per disfressar-se cada dia i ser agradable. Pensa en les excuses, com les que feia servir cada dia al cole, quan arribava tard (sí, cada dia). El "m'he adormit" i "no he sentit el despertador" sempre anaven acompanyats de la pitjor de les vergonyes, i de les repetides "bronques" de la "senyu". Mai se li va acudir, però, dir que havia atropellat una cabra.

any nou

2006-05-19T18:54:00.000+02:00

arriba el clímax de la primavera, i amb ell nous amics, vells retrobats... i altra vegada un forat a dins, molt gros, mot gros, que es va fent fons i profund i no s'acaba. Arriben la primavera i l'alegria, i el forat neger les engull, i les retorna magnificades. I serà així fins que la tardor torni a calmar els ànims. Però fins llavors... a disfrutar!!!

nit d'amants

2006-05-15T00:38:00.000+02:00

Li envia un missatge.
I ell, com sempre, li respon que és la més oportuna: té un sopar amb un cosí de fora que és a la ciutat per feina, però no té ganes d'anar-hi. En cinc minuts serà a casa d'ella.
Espera pacientment, llegint al sofà, mentre li puja l'escalfor d'entre les cames. Res no ho atura.
Ell triga cinc minuts exactes, i truquen a baix.
Respon, prem el botó de l'automàtic, penja l'auricular i obre la porta de casa. Sent com l'ascensor es posa en marxa. Puja, arriba al pis. S'obre laporta, i de sobte hi ha una cosa extraña: és més alt... ha crescut? Es tanca la porta i apareix la cara riallera d'un amic de la infància. Tots dos riuen: ell, tímid, ella ente avergonyida i divertida. Ell no ho entén. Ella diu que esperava algú altre, nota que es posa vermella i de sobte a ell se li encenen els ulls. Ho ha entès. Ja passarà un altre dia a fer el cafè. S'acomiaden, ara ella divertida i ell molt tallat. Torna a funcionar l'ascensor. Tornen a escalfar el sofà i el llibre.
Deu minuts després torna a sonar el timbre de baix. Ara sí que és ell. Es repeteix l'escena, però sense sorpresa. Al cap de dues hores ell se'n va.
Ha estat el clau més divertit i sincer que han fet junts. Tots dos saben que avui deixen de ser amants.
Tots dos saben que el llit s'ha trencat perquè hi havia massa gent, ella pensava en un altre. Ell també. I això és molt de pes. Estan contents. Han estat sincers. Quan ella tanca la porta torna a riure: ha funcionat, i a més s'ha divertit. Els cercles es van tancant. I arriba l'estiu. La vida no podria ser més perfecta.

what you need to feel successful?

2006-05-12T15:57:00.000+02:00

són coses que no es poden comprar, oi?

lengua/s

2006-05-11T18:57:00.000+02:00

decir y pensar

East of eden

2006-05-10T13:25:00.000+02:00

"The greatest terror a child can have is that he is not loved, and rejection is the hell he fears. I think everyone in the world to a large or small extent has felt rejection. And with rejection comes anger, and with anger some kind of crime in revenge for the rejection, and with the crime guilt -and there is the story of mankind."

i jo afegeixo: and womankind

pinkying

2006-04-03T17:11:00.000+02:00

és difícil conèixer algú i connectar-hi. És difícil conèixer algú i entendre-t'hi. Però encara és més difícil trobar algú que et desperti. Perquè els hivern són massa llargs. A vegades duren massa anys.

a vegades passa

2006-03-31T15:54:00.000+02:00

que trobes el què no esperaves quan menys t'ho pensaves. I llavors et canvia la perspectiva, tot té una altra olor i un altre color, i el món et sembla diferent.

La sensació només dura uns dies, malgrat la intensitat, perquè tot i que diferent no vol dir pitjor, de seguida entra al drap la "familiaritat", i torna a canviar la perspectiva, introduint la novetat en la quotidianitat.

Pinkygate!

musa no, descubridora

2006-03-21T18:20:00.000+01:00

ara resulto que sóc una "cazatalentos" natural.
Jo no ho vull, però descobreixo talents incipients en persones que "els altres" no s'imaginen que poden ser extraordinàries. Jo sí. Sempre ho he vist, quan algú és especial. I m'agrada. No m'ha importat mai que els altres trobesisn que la persona era extranya, rara, freak... però el que més em molesta, el que sempre m'ha molestat és que ningú me'n reconegui el mèrit, i en "la foule" tothom s'oblida que jo el vaig veure primer, per molt envoltat de nimfes precioses que l'afalaguen constantment (sempre acostuma a passar amb els individus masculins, això...).
Dec ser una hydra sense saber-ho...

config/sys

2006-03-15T18:06:00.000+01:00

a veces te desonfiguras. y lo más difícil es volver a configurarte. Volver a instalar todos los programas, a predeterminar el idioma del word, el del corrector, el del outlook... puedes tardar sólo unos minutos o estar reconfigurando y reinstalando durante meses. Lo más curioso es

time is on my side

2006-03-13T13:51:00.000+01:00

a la pel·lícula Fallen aquesta cançó acaba sent un himne. A mí m'agradaria que, algún cop a la meva vida, fos veritat.

la musa

2006-03-10T10:03:00.000+01:00

sé que sona pedant, fins i tot fa ràbia, però us ho haig de confessar: sóc una musa.
Sempre inspiro tothom que tinc al voltant. No puc, però, fer servir la inspiració per a mi mateixa (i això que a vegades m'aniria realment MOLT bé).
El cas és que hi ha moltes maneres d'inspirar la gent: suggerir-los idees, "conduir-los" el pensament fins que troben el què estan buscant, ajudar-los en el moment en què estan estancats... però també hi ha altres formes d’inspirar, com quan dones ànims a algú perquè continuï en un projecte en el que ja no creu, però tu veus que només li falten uns metres per arribar a la cantonada i ensopegar de morros amb l’èxit més rotund i espatarrant... tinc, en el meu currículum de musa, un parell de fracassos estrepitosos, és clar. Si voleu saber la veritat, totes en tenim, es veu que ens hem de trobar amb el fracàs per poder seguir inspirant èxit. Però el cas és que, com a musa, sóc bastant bona. El problema, ara , és que m’he quedat sense feina. Tothom, al meu voltant, està inspirat - i treballant en el què jo els he suggerit, el pintor tenia raó ;) – i ja sé que la resposta és molt fàcil: doncs busca més gent, més enllà. Però, encara que no us ho cregueu, només trobar nous “inspirats” comencen a tenir a idees, els hi començar a anar bé tot el que els hi anava malament, i de sobte tenen tant d’èxit que no tenen temps per estar-se amb mi, xerrar, anar a passejar, a veure una pel•li per després comentar-la i tenir més idees de les que en sorgiran nous projectes... a mí, el meu èxit m'aïlla.
Hauré d'aprendre a ser menys eficient

3 cafès i 2 "brioxos"

2006-03-07T09:57:00.000+01:00

és el que ja porto tal dia com avui.Considerant que m'he llevat a les 6 (i malgrat això he perdut el tren de les 7h - el meu gos de bon matí és moníssim:)podria tenir excusa (si no fóssim ja en plena època "operación bikini").

Abandó empresarial

2006-03-06T13:56:00.000+01:00

Anit vaig rebre aquest missatge:

mensaje de vodafone
te informamos que ya no tienes a2 porque tu pareja ha abandonado vodafone. Te recordamos que ya puedes formar un nuevo a2 (6€i.i.por persona).

Em va sorprendre que el màrqueting sàpiga fer servir tant bé els missatges emotius. L’ús de la paraula “abandó” és sorprenent.

Després vaig confirmar el telèfon a l’agenda. Fet.
Com sempre, jo ja ni me'n recordava.
Arribarà el bon temps i jo seguiré trencant llaços (i si no els trencaran per mi, encara que no vulgui).

escenas de mi vida (i II)

2006-03-01T14:29:00.000+01:00

o de cómo un viernes anodino puede serlo más...
ahora salgo del trabajo, y espero queel día mejore, porqeu esto e suna mierda. Debo ser capaz de positivar als cosas... no?

L'afer del pis s'aclareix, però no sé si és millor o pitjor.
De tota manera, és curiós com,a vegades, al vida et tria companys que no t'hauries imaginat mai.

als fans

2006-02-28T18:56:00.000+01:00

he solucionat el petit problema d'aquests dies, ja podeu fer tots els comentaris que vulgueu.

"Prostituyámonos, querida" dijo él

2006-02-28T18:29:00.000+01:00

y ella respondió con mirada inquisidora y gesto interrogativo.
"No, no, en serio." siguió él "Yo quiero vivir de las mujeres, es el único medio que tengo de vivir bien. Y tú, tu... (silencio) tu quieres estar conmigo, pero la única forma de que sea viable es ésta. Mira, apenas podemos mantenernos, y a los dos nos gustan las cosas caras" de nuevo, mirada inquisidora de ella que él respondía con más verborrea "seríamos tan felices, querida. Yo sé que vivir contigo me gusta, y así estamos bien, incluso muy bien, ¿no? ¿Para qué complicar las cosas? ¡Es todo tan bonito, ahora! No lo estropeemos, ¿quieres? ¡Seamos felices!¡Peguémonos la gran vida!¡Prostituyámonos, querida!"
Puc ser jo, pots ser tu, podem ser tots.

fein@s

2006-02-24T14:02:00.000+01:00

veure que el què tu vols ho fa un altre, i fatal, pot ser ambició, frustració o senzillament impotència davant de les petites coses mal fetes que fan d'aquest món un lloc pitjor.
mmmmf
:(

HOBBES

2006-02-22T14:56:00.000+01:00

avui al matí, a la tele, abans que marxés de casa, l'han citat.
A mí m'ha recordat un amic que, en moments difícils, sempre m'ha ajudat sempre a centrar-me, a refredar el carburador i "mantenir" el cap fred. He pensat que triant hobbes no triava identificar-se amb una filosofia de vida, o un filòsof que quedés bé citar les nits de lluna al bar, davant d'una cervesa i una "xati" enlluernada. He pensat que triant Hobbes es triava a ell.
I ho he trobat molt encertat.
:)

miratge

2006-02-21T17:09:00.000+01:00

és estrany com a vegades les coses semblen el què no són... i et sembla reconèixer un gest, una paraula, una expressió, que t'havien sigut tant familiars en una època de la teva vida i que després, de sobte, ja no són (no hi són, no són, no existeixen, s'esvaneixen com la boira d'un matí d'hivern, la rosada primaveral o la calitja d'estiu quan arriba la frescor del vespre).

I acceptes el canvi perquè saps que, amb el temps, hi surts guanyant -i per molt- però et costa avesar-t'hi. Se't fa estrany. Perquè a vegades tú mateixa et sorprens sense saber si un gest és teu o te l'han deixat, si aquella pel·li realment t'agrada a tu o si el llibre que et llegeixes et va cridar l'atenció o te'l va recomanar... per això ahir va ser un dia important.
Vaig perdre algú, i ahir el buit es feia massa evident. Però també ahir vaig trobar una altra persona que donava per perduda. I de sobte vaig ser conscient que jo no sóc gaire més que una petita suma -temporal- de circumstàncies. I que res del que jo pugui pensar que em defineix és estàtic, o difinitori en sí mateix.
Res és per sempre, i ahir menys que mai.
A vegades voldries creuar un oceà d'indiferència per poder dir "hola" i abraçar algú que t'havies estimat. A vegades voldries volar sobre les aigües del temps i la distància per tenir un segon d'escalfor, uan aprt de la teva vida anterior, i després tancar la porta de nou, per no tornar a obrir-la.
Però saps que no pots.
(Vas tancar la porta fa temps i ja no en tens la clau).

la Barcelona que jo estimo

2006-02-18T21:32:00.000+01:00

és la que és plena de contrastos. La que es manifesta, com avui (eren les "comarques ens visiten"... per això era tant divertit i tant viu) i la que és xarnega, bruta, indefinida... la que acull guiris despistats, com l'anglès amb bombí que cada dia e spasseja amb una denúncia cívica diferent, la que acull els llibertaris d'arreu i gent d'Unió ben disfressada, la que fa bon temps quan el necessitem, i obre fins tard, és neta, viva i plena de llum.
Vull veure moltes ciutats més al món, però sé que no n'hi haurà cap com ella.
I ara, a sopar i ballar, que és cap de setmana i cal disfrutar!

odio / hate/ haine

2006-02-16T19:25:00.000+01:00

un bon dia es va despertar "cabrejada". I la paraula es quedava curta. Estava indignada, furiosa, emprenyadíssima. Era incapaç de recordar què havia somniat la nit passada, què havia viscut els anys anteriors a aquell instant. Només podia sentir una cosa: ODI.

Va provar de no fer-ne cas i, gairebé barallant-se amb sí mateixa, va llevar-se i se'n va anar a dutxar. L'exercici d'higiene diària va ser especialment difícil aquell dia. Volia i no volia. Odiava el món i, per tant, també odiava el gel, l'esponja, l'aigua... tot l'irritava. Qulasevol fet, situació, sentiment li produïua una fúria interna de dimensions mai experimentades.

Quan ja havia aconseguit vestir-se i sortir de casa s'adonà que feia sol. Un dia esplèndid. I ella, plena d'odi, de fúria assassina. Els ocells, desperts, s'allunyaven de la ciutat, com si així puguessin evitar el proper brot de grip aviària (l'enèssima d'ençà de l'extinció de totes les espècies d'aus i la "clonació massiva" del segle XXI) amb aquell vol tant característic que un biòleg havia batejat feia temps com "el vol del pànic".

Va enfilar rambla avall per anar a treballar, i mentre caminava notava com, de tant en tant, el braç se li escapava, en perdia el control, i acabava abufetejant el pobre home que caminava al seu costat (a la tercera va ser la vençuda i el pobre home va tirar el bastó a terra en un simbòlic gest de protesta que no va arribar mai a atènyer-la). També li va passar amb la cama esquerra, però va tenir sort i només va arribar a tocar una rata que sortia de la claveguera.

En entrar a la feina va haver de fer autèntics esforços per reprimir les ganes de mossegar el guarda de seguretat quan, tot cofoi, li va dir "bon dia, senyoreta Xeix" amb el to melós de cada dia.
Va arribar a la seva taula i, en veure les 3 bruixes i el curt de gambals amb qui compartia oficina es va desesperar. Tranquil·lament, com cada matí, es va treure l'abric, va anar fins el penja-robes a desar-lo mentre passava davant de les 4 taules i anava desitjant "bon dia!" amb el to i el somriure més correctes de què era capaç, tornava a la seva taula, engegava l'ordinador, com cada matí i, pausadamnet, obria la finestra del costat de la taula, pujava d'empeus a sobre la taula i, amb un somriure finalment serè, s'abocava avall i es deixava caure acariciada suaument per l'aire fresc del matí i el ventet de garbí que havia començat a bufar.

espera

2006-02-13T17:13:00.000+01:00

una pèl-roja alta i bonica, vestida de negre amb bossa marró -de conjunt amb els cabells- espera, cada vegada més impacient, algú que no es presenta.
Jo també espero algú que no es presenta. M'interessa l'etologia humana... hi ha tant per definir i tant poques paraules!
Es fa fosc a Barcelona, on els taxistes també et poden posar mala cara per parlar en català pel mòbil, però almenys no et fan fora -encara no s'atreveixen, però tot arriba, amics... tot arriba, sempre que no ho esperis.
Demà és l'aniversari d'una amiga, i el dia ianqui per excel·lència.

resum

2006-02-09T10:32:00.000+01:00

a vegades la vida et fa un resum, com si haguessis de marxar, o d'explicar-li algú qui has conegut, qui ha estat important per tu en els darrers anys, qui has estimat, qui t'ha fet mal, qui ha estat al teu costat. Suposo que aquest tipus de resums ajuden a tenir un visió clara, a saber deixar el passat enrera i mirar al futur amb il·lusió.
A vegades la vida et fa un resum, posant les paraules, les persones, les unes darrera els altres, totes juntes, per veure-les amb distància, ben de prop, per veure-les combinades, ben somrients, per veure-les, perquè en breu ja no hi seràn... els que continuen i perduren són pocs, i mai és per sempre.
Si és bo renovar, és bo deixar enrera.
Cal tenir prou humilitat per reconèixer que t'havies equivocat de camí.

prolífica

2006-02-08T01:39:00.000+01:00

com la pasta dentífrica.

Ha estat un dia aclaridor.
Enveges, manipulacions,
mirades i omissions.
Triomfs personals ignorats
paraules dites de més on no calia
i de menys on en faltaven.
Paraules buides de sentiments quan en demanaven
paraules plenes de goig quan no l'esperaven.

Avui estic prolífica en idees
i errada en actes.
A vegades passa, tens la millor de les intencions,
la més pura de les voluntats, i tothom t'entén al revés,
malinterpreta, sobreentén i malforja.
A vegades passa: la vida et respon amb espines
quan només has repartit roses.
Cal saber donar a tots i tothom el que és de cada u.
Espines al qui et punxa i roses al qui t'estima.
És important veure-ho.
És important saber-ho.
És important actuar.
És important

victòria

2006-02-07T11:38:00.000+01:00

ok, "i still haven't found what i'm looking for"... però almenys he aprovat, i de sobres!

retorn del passat

2006-02-06T14:44:00.000+01:00

A vegades t'oblides del teu passat.
Senzillament: ha passat a formar part de tu. En un sentit o un altre, podem afirmar que ha contribuït a formar la persona que ara ets, però és algú, alguna cosa, que ja no és, que ja no té sentit o, simplement, ja no existeix en la teva vida actual.

I aquest ja no ser, aquest ja no existir, depèn de moltes coses, però el comparteixen tots els passats.
Aquest ja no ser, ja no existir, a vegades és voluntari: tú el tries.
A vegades és involuntari: el trien per tú, i aleshores ets tú que formes part del passat d'una altra persona. Però està sempre molt clar que la no existència en el present és pròpia del passat, dels passats.

Hi ha, encara, una altra característica comú: de tant en tant, a vegades de forma cíclica, a vegades de manera puntual, els passats tornen. N'hi ha que treuen la poteta, com els llops dels contes, per sota la porta. N'hi ha que aboquen el nas, com els llops, per ensumar l'ambient i l'estat del moment. N'hi ha, també, que allarguen l'urpa per atrapar-te millor. Però tots els passats, com deia, tenen una cosa en comú: ja no són, ja no existeixen. El present els ha esborrat de la teva vida. I amén.

A mí, ahir, em van ensenyar la poteta. Per això avui, present, acció puc aixecar la veu orgullosa i dir, ben alt i ben fort: FORA!
Tothom té el seu concepte particular dels passats. A alguns els agrada fer-los durar, veure'ls, saber-ne coses. D'altres s'estimen més oblidar-los, ignorar-los, amb la càrrega de rancúnia que a vegades comporta aquesta actitud. Jo, personalment, de forma concreta i molt humil, provo d'integrar-los en la meva persona, per aprendre'n, per no repetir-los, però sobretot, per prescindir-ne. Quan una cosa JA no és és que ja ha sigut i, per tant, ja ha complert la seva funció en la teva vida. Saber dir prou, fins aquí hem arribat, és molt difícil. Jo, fa uns mesos, no en vaig saber prou. I la lletra de la cançó ja no ens val, perquè ja no en tenim 15.
Per això, avui, aquí, puc dir ben alt i ben clar: FORA!

Perquè el passat ja no és. I ara, avui i aquí en puc estar orgullosa. Per això no vull tornar-hi, no vull SABER-NE RES. Passo. Gràcies, però no. Ara, que ja ha passat, sóc millor persona, millor amiga, millor dona. Per això no vull tornar-hi. Hi ha passats que no haurien d'haver estat mai presents, per això no cal tornar-hi.
Espero que el meu passat sàpiga interpretar el silenci.
;)
P.D. és que hi ha passats massa sòrdids, oi?

i still haven't found

2006-02-02T18:33:00.000+01:00

what i'm looking for.

Ningú la vol

2006-01-19T17:49:00.000+01:00

... la veritat. Ni sentir-la, ni veure-la, ni saber-la.

primer día

2006-01-16T19:29:00.000+01:00

tornar de vacances sempre és difícil, però avui ho ha estat especialment.

irritabilitat amorosa

2005-12-18T19:23:00.000+01:00

no sé per què, però darrerament em costa cada vegada més estar-me un parell de dies a casa dels meus pares.
Com molts, viuen fora de barcelona, i anar-los a veure gairebé sempre implica dormir una nit allà. A favor: el gos m'escalfa els meus, i el cor, i és el que més em demostra l'alegria que jo sigui allà. En contra: el contacte amb els meus pares, sobretot amb el meu pare, em fa ser l'ésser més irritable (i reconec que potser fins i tot insuportable)del món.
I aquest fet em fa reflexionar sobre la perdurabilitat -difícil- dels lligams familiars. Per què costa tant entendre's amb els qui més s'estima? És l'amor un sentiment tant "positiu" com ens el venen? Per què fa mal estimar massa? Segur que no estimar és pitjor? Com més et discuteixes més t'estimes? "Los que se pelean se desean"?"La maté porque era mía"?
Jo crec que aquestes dates ens apropen als dubtes més autèntics, als que de veritat ens preocupen, els que ens determinen la vida, i ens fan sentir que ha valgut la pena... o no, però això no és fins al final, i tot i que alguns fan tot el que poden perquè aquest final sigui aviat ("bushit"), encara queda molt, si tu vols, si jo vull, si el cel demà torna a ser blau i els ocells ens desperten.

boles amb pèls

2005-12-15T18:34:00.000+01:00

avui he anat a dinar amb la meva germana.
Feia dies que no la veia, i la trobava a faltar, me n'he adonat.
Hem anat a mejar noodles. I ens hem posat al dia.
Ens hem adonat que ens coneixem poc, o que hi ha detalls de les nostres vides que no sabem.
Les boles amb pèls no eren als noodles.

desfer els nusos

2005-12-09T14:25:00.000+01:00

hi ha vegades que, no saps com ni per què, la vida et va deslligant dels nusos que tú mateix has anat fent al teu voltant. Els lligams que, poc a poc, t'has anat creant (qui sap si per mantenir-te lligat a la terra i no arrencar a volar, o per necessitat de creure que et necessiten). El cas és que ja et pots passar anys i anys bucant cordes que et lliguin, encara que ho facis inconscientment, que de sobte la vida te les talla, et desfà els nusos i et deixa sol al mig del no-res, lliure enmig del món... i has de tornar a començar a construir-te un entorn, que ara pot ser una selva tropical plena de verd i feres, un oceà d'amics i d'onades que van amunt i avall o una serralada de compromisos socials que pugen i baixen com la millor i més natural de les muntanyes russes.
A vegades la vida, per molt que vulguem complicar-nos-la, és molt senzilla...
i l'únic que ens cal és viure-la.

ficcions I

2005-11-28T12:15:00.000+01:00

No hi ha mai ningú que entengui la línia divisòria entre la ficció i la realitat. Escriure fosques coses pot ajudar a dissipar la foscor de l'ànima, convertint-se en una activitat positiva pel qui escriu (potser no tant pel qui llegeix). Però aleshores ningú entén que tú no siguis així, que el jo ficcional no tingui res a veure amb el jo real de cada dia.
Les ficcions.

grey day

2005-11-23T11:33:00.000+01:00

AND GREY SOUL.
you went away
TODAY
and the sky knows it

tot canvia

2005-11-15T17:49:00.000+01:00

i tot roman.

A vegades - la majoria- és inútil resistir-se al canvi, perquè tot canvia, ho vulguem o no. No hi podem fer res. El temps ens espatlla, el cos degenera i la vida passa. I nosaltres aquí, pensant que demà serà un altre dia quan, la majoria de les vegades -de les vides- demà no serà, i punt.

A vegades - la majoria- pensem que una situació durarà per sempre. Només ho pensem en dues situacions:
quan som tan feliços que ni ens n'adonem
quan som tant desgraciats que viure ens fa mal.

El que no sabem apreciar, mai, és que si tenim la sort de ser enormement feliços o profundament desgraciats és perquè estem vius, perquè tot -i tothom- té el seu temps.

I perquè al final, molt al final... (es veu) que val la pena!

segones oportunitats

2005-11-07T10:46:00.000+01:00

a vegades la vida te'n dóna,
i et preguntes si és per
esmenar els errors comesos...
o per tornar a equivocar-te,
tant o més que abans.
Alguna opinió?

el veí

2005-10-04T23:45:00.000+02:00

Ëllà és una noia molt despistada. És maca, amb l'encant de les nimfes estrangeres, delicades i suaus, i d'esperit original. Té passió per les arts de tota mena, i s'entusiasma amb la sortida del sol cada matí, amb el cant dels ocells i els peixos del port al migdia i amb la brisa fresca al capvespre. Ëllà té un nom estrany que ningú sap pronunciar. I potser és per això, o potser no... el cas és que Ëllà fa sis mesos que surt amb un noi, i n'està molt enamorada. Ëllà el va conèixer una nit de "farra" mentre esperava que l'amiga sortís del lavabo de la discoteca. Ell se li va apropar i li va preguntar el nom. Ëllà li va dir. Ell es va pensar que li prenia el pèl, i va fer l'acudit fàcil. El cas és que Ëllà té uns costums més aviat liberals i el noi i l'alcohol li feien el pes, i aquella nit ja va visitar el pis d'Ell. Va estar molt bé. Van riure molt. Però Ëllà va patir de "dinar familiar inel·ludible" a l'endemà i va haver de marxar. Es van intercanviar telèfons i van quedar que es trucarien a la tarda. Aquella mateixa nit Ëllà va agafar el cotxe i se'n va tornar a casa d'Ell. Ëllà és una noia molt despistada, amb un nom estrany que ningú sap pronunciar, i potser és per això, o potser no... el cas és que Ëllà es va equivocar de pis en trucar l'intèrfon, i un altre noi va respondre. Ell viu en un bloc tot nou i "exclusiu", amb un d'aquests porters automàtics que tenen càmera, i quan Ëllà va trucar aquella nit, Alter, el veí, que feia un segon era a punt de suicidar-se, es va aturar i va anar a obrir. Sabia que s'equivocaven, perquè ell no tenia ningú que li fes visites (ni li truqués, ni li escrivís...) però igualment va anar a obrir. Quan la pantalleta es va il·luminar i la va veure, allà al bell mig de la nit... va saber que era Ëllà, i que l'havia vingut a salvar. Ell, mentrestant, s'adormia davant d'una altra pantalla tot esperant el timbre que no sonaria més; i Ëllà ja fa 6 mesos que surt amb Alter, gràcies a una primera nit fantàstica que va passar amb Ell i un oblit descuidat en un moment imprevist. Però és que Ëllà és una noia molt despistada amb un nom que ningú no sap pronunciar... potser és per això, o potser no...

malson d'estiu

2005-09-11T22:09:00.000+02:00

avui he dormit.
He tornat a dormir, gairebé tota la tarda. I mentre ho feia, al sofà, he tingut un malson. Un d'aquells horribles, de dia de ressaca.
M'he despertat just quan marxava.
I ens hem quedat sols, el meu malson i jo.
S'ha anat diluïnt per efecte de la calor, però encara ha volgut durar una estona.
Al final he guanyat jo, com sempre.
Fins la propera tarda de calor.

sento

2005-08-26T09:55:00.000+02:00

Avui tinc ganes d'estar amb el Pantxo.
A vegades aquesta "bola de pèl" t'ajuda a veure el món amb més suavitat.
És agradable saber que hi ha racons així al món.

journal intime

2005-08-25T17:30:00.000+02:00

... no crec que tingui gaire sentit el què escric aquí, a part de buidar-me el cervell quan el tinc massa ple (fet que no diu gaire de la seva capacitat, dirien alguns) però aquests dies estic llegint el darrer llibre de Fréderic Beigbeder, L'égoïste romantique, i em sorprèn la frescor i universalitat de les seves reflexions, per molt "masculí" que sigui el seu estil.

love is in the air

2005-08-25T10:25:00.000+02:00

La cap de comunicació de l'empresa "Love is in the air" té problemes de comunicació amb la seva parella. Tipa de no poder, o no saber, parlar amb la persona més important del món (per a ella) se'n va a un psicòleg.
Aquest li diu que no es preocupi, es relaxi i procuri disfrutar la vida tal com li ve. Li diu que és una ordre i l'haurà de complir, i ella ho fa. Arriba a casa una mica abans del què es habitual, i hi troba la seva parella al llit, acompanyada.
Primer no s'ho creu. El seu cervell triga a processar la imatge del seu home, al SEU llit, amb una dona... que no és ella.
Després (uns 5 segons després) sent la curiositat morbosa de veure-li la cara a ella, mentre ell la mira als ulls i li deixa anar els típics "Què fas tant d'hora?" i "No és el que sembla" tot tapant-se amb els llençols.
I la curiositat morbosa es converteix en necessitat imperiosa en 2 segons, i la cap de comunicació de la "love is in the air" es troba en una situació que fa honor al nom de la seva empresa... i en aquell moment no se li acut res més que estirar el llençol.
I la sorpresa és màxima. No hi descobreix la secretaria pèl-roja del seu marit, ni l'espectacular rossa que el va perseguir durant els anys de facultat: hi veu la seva cara, el seu cos, la seva expressió de sorpresa... com si fos davant d'un mirall tridimensional.

La cap de comunicació de la "love is in the air" ha decidit no tornar a visitar el psicòleg. I proposar-li un trio al seu marit.

i love you

2005-08-19T20:23:00.000+02:00

t'estimo.
fa temps que tothom ho sap,
però fins fa una setmana jo no vaig saber quant.

but i still haven't found...

2005-08-08T13:33:00.000+02:00

Moment de comunió col·lectiva!!!

vier, espero que no posis aquest tall!
Gràcies pels teus ànims, i les teves "risas", permet-me la llicència:
Ets molt gran, petit ;) [amb veu de perdonavides i tot el carinyo del món]

Em segueixo sentint illa, però l'important és saber-ho.

u2

2005-08-07T15:04:00.000+02:00

and you, and you, and you...

illa/isla

2005-08-07T04:10:00.000+02:00

Quiero ser la isla
a la que vuelves cada tarde
después de faenar,
con las redes llenas
y los ojos vacíos de mar.

Quiero ser tu isla
para que te resguardes
en mis acantilados
los días de tormenta.

Quiero ser la isla
en la que hagas escala
en cada viaje que emprendas.

Soy tu isla:
el pedacito de tierra firme
que te sostiene
cuando el mar está revuelto.

Soy la isla que te aisla del asilo y el retrete.
Soy la isla que te lleva al gran azul sin moverse.
Soy la isla, compacta y segura,que el pájaro requiere.

Vull ser una illa,
perquè hi vinguis a pescar.
Si t'aïlles al continent
en la illa que jo sóc
trobaràs repòs.

Però cada matí te'n vas
a fer el castell
i quan tornes
et trobes la illa envahida,
saquejada i cremada
per tots els que hi han passat abans.

Vull ser la teva illa,
la dels teus somnis,
perquè em descobreixis en el mapa.

La isla que és illa
i t'allunya del tedi
la isla que és illa
i el mar que és tebi
es confonen,
s'estimen,
en cada onada
en cada medi.
Vull que me trobis
i em retreguis
els pirates
els encanteris...

Avui tornava a casa a les tres de la matinada, venia del cine, sola,
i caminava distreta (com sempre) pel mig de l'avinguda
quan de sobte m'ha semblat que me cridaven.
No n'he fet cas i he seguit mirant els arbres,
però han tornat a repetir el meu nom.
I m'he trobat la beth, com per art de màgia,
d'una amnera estranya i divertida,
hem coincidit en l'únic dia que ha passat a Barcelona
abans de tornar a Palma.

pa'lante... o meme not

2005-07-24T14:51:00.001+02:00

Molt bé. No he escrit res de que l'ip em va demanar que completés el "meme".
Primer: esbrinar què era un meme.
Amb un parell de clicks n'hi va haver prou.
Segon: escriure'l.
Tercer: assumir la... derrota?
No, és només que la meva vida és molt més indefinida... i no estic segura que m'agradi, però és així, i no tinc ganes de definir-la més, almenys de moment.

He decidit tornar a reprendre el blog, i "fer el meme" (m'agrada l'expressió, dóna molt de joc, no?) quan l'hagi de fer (qüestió de destí o alguna cosa així).
Pa'lante... dedicat a la Lau, perquè torni del Mulhacén amb la vieja sota el braç
... "que pa'tras ya te doy yo bastante"!

28 primaveres!!!

2005-06-03T18:47:00.000+02:00

El proper dia 9 és el meu cumple, o sigui que esteu tots convidats:
el 10 de juny a les 11 a casameva ;)